Tal com anava avançant el segle XX i la societat valenciana s'anava modernitzant, els escriptors, però també els editors, els impressors i publicistes, així com les entitats culturals i, sobretot, el públic lector i els mestres, tenien una gran necessitat de superar anomalies ortogràfiques i de fixar unes bases sòlides de l'ortografia i la gramàtica del valencià, amb les quals poder escriure amb normalitat la nostra llengua i propiciar que deixara de considerar-se subsidiària, relegada a un segon pla o encasellada només en la literatura popular, amb el consegüent perill de fragmentació, dialectalització i incapacitat de funcionar adequadament en una societat moderna.
L'acord, que no resultà fàcil d'assolir, fou possible a causa del prestigi determinant de la Societat Castellonenca de Cultura. En efecte, el 21 de desembre de 1932, el conjunt dels principals escriptors valencians d'aquell moment, a més de pràcticament totes les entitats culturals van acceptar a Castelló de la Plana la iniciativa normativa que finalment la Castellonenca els va proposar.
Amb els entrebancs propis amb què la nostra història ha anat evolucionant, les Normes de Castelló han arribat fins a hui. Són, amb la normativa consolidada, les normes oficials del valencià actual, les pròpies de l'Acadèmica Valenciana de la llengua i també les de la Generalitat, del conjunt de l'Administració pública, l'ensenyament i, en definitiva, de tota la societat valenciana.
Vistes des del present, no hi ha dubte que les Normes de Castelló han complit adequadament l'objectiu per al qual es van adoptar. Els valencians contemporanis disposem, en efecte, d'un instrument absolutament idoni per a qualsevol modalitat d'escriptura, així com per a un estàndard oral apte per a cobrir totes les necessitats de la societat moderna. Tenim l'obligació, a més, de llegar-les a les noves generacions perquè puguen viure en valencià amb normalitat, llibertat i plenitud en un món cada vegada més multilingüe.